Barcelona ha estat històricament una ciutat capdavantera en moltes coses: tolerància, disseny, arquitectura, comerç, cultura, gastronomia, medicina, investigació, etc.
Barcelona va tenir, respecte a la resta de ciutats d’Espanya, una època d’esplendor molt diferenciat, els anys vint, fins que es va produir l’aixecament militar contra la República.
Durant aquesta època Barcelona va ser una capital europea, oberta i lliure, que no tenia res a veure amb altres ciutats espanyoles com Madrid, Sevilla o Bilbao, molt més provincianes tant en els seus costums com en la seva projecció europea.
Berlin i Paris, juntament amb Barcelona, formaven el triumvirat de ciutats europees avançades en costums i, sobretot, pel que fa a veure la vida des d’una perspectiva social més oberta i tolerant .
Una de les senyes d’identitat territorial que les agermanava eren les magnifiques terrasses, llocs de trobada i de relació on es vivia d’una manera intensa la necessitat de parlar i crear. A Barcelona hi havia les inacabables terrasses del Paral•lel, la del Oro del Rhin, la del Casino Militar, i tantes i tantes que van fer de la nostra ciutat un model únic i reconegut .
Ara sembla que totes aquestes senyes d’identitat històriques perillin; ara sembla que un discurs restrictiu, gris i erroni sobre l’espai públic per part del govern municipal pugui trencar una imatge lluminosa d’una ciutat acollidora.
Això sí, mentrestant es tolera que la via pública l’ocupin altres que no contribueixen ni econòmicament ni socialment a millorar la imatge de Barcelona.
